Notícies

Ens complau informar-vos que l’alumna Paula Pérez Gabarró, de quart d’ESO, ha rebut el premi en prosa en els Jocs florals del Districte de Sant Martí pel seu relat titulat L’únic testimoni

El jurat d’aquest certamen està format per mestres d’escoles, professorat instituts, tècnics dels Serveis Educatius i representants del Districte de Sant Martí. Enguany, pels condicionants sanitaris sobrevinguts per la situació pandèmica, no hi haurà cap acte públic presencial a la seu del Districte per guardonar l’alumnat participant. En canvi, s’habilitarà un espai web on es trobaran els textos guanyadors. Tan bon punt es publiqui l’enllaç, us n’informarem.

Enhorabona a la guanyadora pel seu talent i esforç!

A continuació, el relat guanyador:

L’ÚNIC TESTIMONI

Els seus pètals de color rosa destacaven sobre la resta, amb la seva elegància i abundància. Branques tant frondoses que un cop dins et perdies dintre de tanta bellesa. La seva espessor era equiparable a la d’una selva amb milers d’arbres, però aquest era només comparable amb l’estel més brillant de tota la galàxia.

Era el meu arbre preferit, el meu amic de confiança. La seva arribada significava l’arribada de la meva anhelada primavera. Tant dolça com l’olor a canyella. Em passava les tardes estirada a la seva faldilla: llegia, pintava, escrivia, dibuixava…

Un dia, en arribar a aquell indret, vaig veure que el meu lloc estava ocupat per un noi. Vaig dir-li, intentant no semblar molt enfadada: “Disculpi les molèsties, però, què hi fa vostè aquí?”. Ell molt sorprès, em va contestar: “Oh! Perdoni, l’he molestada? He trobat aquest lloc per amagar-me, ja que arreu no trobo amagatalls. Si molesto, amb la fosca marxo.” Penedida per la meva estupidesa, vaig apropar-m’hi i vaig seure al seu costat. Em vaig fixar en la seva indumentària gastada, bruta i amb algun forat.

La nit ja era arribada, tota embadalida m’havia passat la vetllada escoltant les seves històries d’aventura. Havia de marxar ràpidament, però abans de fer-ho: “Demà, un cop el Sol no sigui tant intens, ens reunim en aquesta mateixa ombra. Encara hi ha històries per ser explicades.”

Els dies van anar passant i, cada vespre, ens reuníem sota el meu arbre. Bé, pot ser ja era el nostre arbre. Ningú sabia on anava cada tarda. Tampoc sabia si s’adonaven que agafava fruita i mudes netes per fer-li la primavera més agradable.

Aquell cirerer era el nostre aliat. L’únic testimoni d’aquelles tardes fresques de primavera. Tant si plovia com si feia ventada, els nostre arbre ens protegia i amagava de la resta. Cada pètal, cada fruit que naixia, acompanyava el procés d’una relació a punt d’originar-se. Poc a poc ens apropàvem. Mica en mica anàvem edificant una intimitat, arribàvem a racons més profunds de la nostra ànima. Una tarda plujosa, amb la jaqueta que li havia portat, ell em protegia de la tempesta. Abraçats contra el mestral, ens vam abraçar fortament. Fins que ens vam adonar que només amb un petó ens acabaríem d’unir. Quina tarda va ser aquella! El meu primer petó! La meva primera parella? No volia que la tarda s’acabés. No volia separar-me’n.

L’endemà, vaig tornar entusiasmada al nostre punt de trobada. Però a l’arribar no el vaig trobar. Després d’estar tota la tarda amb l’esperança que en algun moment vindria, va arribar l’hora de tornar. Li havia passat quelcom?, estava malferit?, o simplement, ja no li interessava? Aquell dia l’estiu s’iniciava. Què havia estat de la primavera dolça com la canyella?

Els dies passaven i ell ja no hi era. Així que, decebuda, no vaig anar a veure el meu arbre mai més. Aquest, sense cap companyia, va començar a assecar-se poc a poc i ensopir-se. Morint mentre els dies passaven i ningú era a la seva faldilla.

Anys després, amb l’arbre sec i sense vida, vaig visitar el meu vell amagatall. Trobava a faltar els pètals brillants de les seves floretes i la seva plenitud. Per agrair-li els moments feliços viscuts, una espècie de funeral li vaig fer durant la matinada. De sobte, una mà vaig sentir acaronant-me les espatlles: “Perdona si vaig marxar sense acomiadar-me, em van trobar i en perill et posava. Ara, però, ja podem començar la nostra primavera una altra vegada.”

Paula Pérez Gabarró. 4t ESO A

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè vostè tingui la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de nostra política de cookies, punxi l'enllaç per a més informació. ACEPTAR

Aviso de cookies